Introducció a la Crida a l'Acció
Ara introduirem la segona secció de l'evangeli. Ja hem vist els conceptes claus, ara toca la part de la resposta. Què farem amb tota aquesta informació?
Abans, però, hi ha una qüestió prèvia que condiciona tot el que segueix: què entén el Nou Testament per salvació.
La mentalitat del «tic» de la salvació
Tot el que ve ara costa d'entendre des de la teologia del «tic» de la salvació: la idea que la salvació és una cosa que va passar, i no una cosa en què s'està. En algun moment alguna cosa va quedar feta —una pregària, una decisió, un baptisme, una experiència— i des d'aleshores l'assumpte està tancat: el que vingui després pot fer millor o pitjor cristià, però ja no decideix res. Un cop salvat, sempre salvat.
El Nou Testament, en canvi, hi torna una vegada i una altra en sentit contrari: les deu verges (Mt 25:1-13), el «mai no us he conegut» als qui deien «Senyor, Senyor» (Mt 7:21-23), les sarments que no donen fruit (Jn 15:1-6), el «qui es pensi estar dret, que vigili no caigui» (1Co 10:12), o el «al qui venci» repetit a les set esglésies (Ap 2-3). Tot i així, continua sent una mentalitat molt estesa en els àmbits cristians.
Jesús mateix ho planteja com un camí, i no com una casella:
«Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que porta a la perdició, i són molts els qui hi entren; però és estreta la porta i angost el camí que porta a la vida, i pocs són els qui el troben» (Mt 7:13-14).
La salvació hi apareix com un camí que es recorre —de la mateixa manera que el matrimoni no consisteix només en el dia del casament, sinó en la vida de fidelitat que ve després.
La metàfora del matrimoni
El matrimoni ens ajudarà a entendre tot això amb molta més profunditat. I no és una comparació que ens hàgim inventat per fer-ho entenedor: és probablement la metàfora més bíblica que hi ha, perquè travessa l'Escriptura de banda a banda.
Els profetes ja hi parlaven així. A Osees, Déu li encarrega de casar-se amb una dona infidel perquè el seu matrimoni sigui el retrat del d'ell amb Israel, i li promet: «Et prendré per esposa per sempre» (Os 2:19). Isaïes ho diu sense embuts —«el teu espòs és el qui t'ha fet» (Is 54:5)— i hi afegeix el goig: «com el nuvi té el goig de la núvia, el teu Déu tindrà el goig de tu» (Is 62:5). Jeremies recorda l'enamorament del principi, «l'amor de la teva jovenesa, quan em seguies pel desert» (Jr 2:2), i plora l'aliança trencada «tot i que jo era el seu espòs» (Jr 31:32). I Ezequiel 16 explica tota la història d'Israel com la d'una nena abandonada que Déu recull, es casa amb ella i la cobreix de joies, i que després se'n va amb altres.
Jesús hereta la imatge i se l'aplica: el nuvi és ell. Quan li pregunten per què els seus deixebles no dejunen, respon que ningú no fa dol «mentre el nuvi és amb ells» (Mt 9:15). Joan Baptista es col·loca com l'amic del nuvi, que s'alegra només de sentir-ne la veu (Jn 3:29). I les seves paràboles del Regne són noces: les del fill del rei (Mt 22:2), o les deu verges que esperen que arribi el nuvi (Mt 25:1-13).
Pau ho porta a l'església: «us vaig prometre a un sol marit, per presentar-vos a Crist com una verge pura» (2Co 11:2). I quan explica com s'han de tractar marit i muller, acaba confessant que en realitat parlava d'una altra cosa: «aquest misteri és gran; jo ho dic referint-me a Crist i a l'Església» (Ef 5:32). El matrimoni humà, doncs, no és l'exemple —n'és la còpia.
I la Bíblia acaba en una boda. «Han arribat les noces de l'Anyell, i la seva esposa s'ha engalanat» (Ap 19:7); la ciutat nova baixa del cel «abillada com una núvia guarnida per al seu espòs» (Ap 21:2). I tot seguit se'ns diu què vol dir aquesta boda: «Aquest és el tabernacle de Déu amb els homes: ell habitarà amb ells, i ells seran el seu poble» (Ap 21:3).
Aquesta és la gran finalitat de tot plegat: Déu i la humanitat units, vivint junts en harmonia, com marit i muller. No és l'escena final d'una història —és allò cap a on tot ha anat des del principi. Per això l'última invitació de tota l'Escriptura ja la fan els dos alhora: «L'Esperit i l'esposa diuen: Vine» (Ap 22:17).
Els cinc punts de la Crida a l'Acció mostren el paral·lelisme amb les etapes d'aquesta història d'amor.